(Crònica d'una nit a set dies vista)
Aquest divendres vam organitzar un sopar d'ex-companys amb l'excusa de recordar vells temps. Havíem de haver estat deu i al final la cosa va quedar en cinc. Un estava de baixa amb mal d'esquena, altre anava a dormir al concert dels Aïr i els altres tres tenien "responsabilitats familiars ineludibles".
Encara que sembli increíble vaig ser el primer en arribar a la cita. Jo i el meu pot. Un pot petit ple d'una
substància blanquinosa que m'havia demanat el Pedro. Clar que a la Montse i a la Noe els hi va semblar una altra cosa.
El sopar va consistir en un pica-pica d'embotits i formatges, i com que feia tant de temps que no veia a la gent jo no vaig menjar gaire. I és que las coses han canviat molt a l'empresa (i a la meva vida) des que jo vaig marxar. Total que entre anècdotes i records vaig beure el doble del que vaig jalar. Això si, vaig sortir del restaurant molt i molt content.
A l'hora de fer la primera vam picar amb la típica promoció de "hem obert un nou local i us convidem a un còctel". Després quan arribes al garito veus que el còctel consisteix en un xupito de color estrany producte de la barreja de licors més estranys encara. En el meu estat vaig decidir tirar directament cap al gin-tonic i no fer gaires experiments.
Després de un parell de pelotazos el Pedro va escampar la boira (es veu que l'havien trucat!) i els quatre el.lements vam decidir anar cap al Jamboree. Encara que sembli mentida no hi havia estat mai. La Montse, que per això és del barri, em va explicar que a la part de baix punxen hip-hop i està ple de
manueles arrimando cebolleta. Prometedor.
No vam trobar res d'això. El local estava ple de freakes i d'Erasmus que anaven fins i que tant els hi feia la música que sonés, ells ho ballaven tot. Tant que quan van punxar
això(?) és van posar com a cabres.
Com que només restàvem quatre i no podíem amb tots ells van prendre la única opció posible: arribar al seu estat de politoxicomania a veure si així ens ho passàvem com ells. Dit i fet. I si, vaig aconseguir un nivell de pèrdua de consciencia(digueu-li nirvana, digueu-li pelotazo) que crec hagués pogut ballar fins i tot "El venao". A las cinc vam decidir que una retirada a temps és una victòria i ens vam acomiadar amb la promesa de repetir-ho però aquesta vegada amb els absents.
Jo vaig enfilar Ramblas a dalt camí del metro. Mentre caminava em va sorprendre el meu magnetisme animal. Un munt de noies carinyoses s'em van apropar i em van proposar que marxés amb elles a passar una bona estona. Fins i tot una em va posar la mà al paquet. Aquí és quan vaig adonar-me de que aquelles noies buscaven alguna mena de contraprestació econòmica a canvi dels seus favors. A la merda el magnetisme animal!
Vaig anar sortejant riades de penjats de totes las nacionalitats empenyats en ignorar que la distància més curta entre dos punts és la línia recta. Inclús vaig haver de saltar per sobre d'un parell que s'havien inventat un llit a la vorera arriscant-se a ser despertats bruscament pel paio del rec. Per un moment vaig pensar que apareixeria Ramón Garcia i em llençaria una vaquilla.
Una vegada a l'estació, i mentre esperava que arribés el metro, vaig poder gaudir de las evolucions de dos carteristes a l'altra andana. Cadascú va seure a una banda d'un paio que dormia la mona i mentre simulaven anar borratxos li van regirar a l'altre les butxaques. Fins i tot quan el paio es va despertar un d'ells va continuar amb la comèdia i li va demanar tabac com si anés begut. La víctima se'l va mirar, no va entendre res i va continuar clapant. Així que els altres van continuar a lo seu. No sé com acabaria la història per que va arribar el meu metro, vaig pujar, i cap a casa que ja tocava.
Mentre procurava mantenir-me despert em va venir al cap allò que em deia la meva mare quan jo era jovenet de que a aquestes hores al carrer només hi han putes i gent de mala vida. I vaig pensar que potser tenia una mica de raó.
Una vegada la barri ,i mentre caminava cap a casa, em vaig sorprendre a mi mateix tararejant aquesta
cançó amb un somriure cansat.
P.d. Els casats, el del concert i el del mal de esquena que sabeu que teniu una falta. Esteu avisats.
_
Ja hi sóm. Ja ha arribat el dia de cap d'any. Com fa un any, com fa dos, com cada any es tornaràn a repetir els ritus i es tornaràn a fer llistes de bons propósits de cara a l'any vinent que mai es portaràn a la pràctica. Es pendràn las uvas i es repartiràn petons desitjant un any millor que l'anterior. 
